10⁹ anys després
Turbulències

Gas expulsat pel xoc de dues galàxies.

Dins la teoria del Big Bang, la formació de les galàxies encara és un dels punts pendents de resoldre; si més no, estan pendents de confirmació les hipòtesis formulades en aquest camp. Actualment es pensa que la formació de les galàxies va ser deguda a petites diferències de densitat inicials, de manera que les zones més denses de l’univers primitiu atreien matèria de la seva proximitat, amb la qual cosa augmentaven de mida i es feien encara més denses, i es convertien així en núvols independents amb molta massa, els elements constituents de les galàxies. Quan aquests núvols densos xocaven entre si anaven donant forma al que seria el nucli de la futura galàxia i les ones de xoc d’aquestes col·lisions anaven comprimint encara més el material fins que es va concentrar per formar estrelles. Els núvols més grans n’absorbien de més petits i així augmentaven encara més el nucli galàctic; l’excés de material s’escampava al voltant d’aquest per formar el disc que, a la llarga, desenvoluparia els braços en les galàxies espirals.

Per entendre com es van formar les galàxies hem de fer un viatge al passat i estudiar els objectes primitius que existien en l’època de creació de les grans estructures. Per tant, hem de mirar lluny i observar l’univers profund. Quan ho fem, ens topem amb un seguit d’objectes espectaculars que irradien una gran quantitat d’energia: quàsars, protogalàxies, estrelles de neutrons, púlsars i supernoves.

Romanent de l’anomenada supernova de Kepler.

Un fenomen clau per a la condensació de matèria i la formació de noves estrelles i sistemes planetaris són les supernoves, la mort d’estrelles massives. Una supernova té lloc quan una estrella és incapaç de suportar la seva pròpia compressió i s’expandeix sobtadament. És una gran explosió, que irradia en pocs minuts una energia equivalent a la que emet el Sol en un any, les ones de xoc de la qual provoquen l’agrupament de matèria. Hi ha dos tipus de supernoves, les de tipus I i les de tipus II. Gràcies a aquestes explosions estel·lars també podem trobar elements pesants a l’univers que només es poden haver format a l’interior de les estrelles, únic lloc on es donen les condicions necessàries per a la seva síntesi. Efectivament, els nuclis estel·lars són com grans forns industrials i el que es cuina allà dins, a una temperatura d'aproximadament 3.000 milions de graus, depenent del tipus d’estrelles, són els elements químics més pesants.

Aquesta època turbulenta de caos còsmic, xocs entre galàxies, grans explosions estel·lars i objectes energètics que irradiaven una elevada energia, va acabar fa uns 5.000 milions d’anys (com a mínim a l'univers proper a nosaltres) i va donar lloc a estructures estables com les galàxies actuals i sistemes planetaris com el nostre.

Joc tancat