Ara
Evolució

Aquesta imatge representa la Via Làctia. S'hi han marcat la barra central i la localització del Sol.

Ha estat un plaer compartir amb tots vosaltres aquesta història emocionant. Després d’un viatge tan llarg i mogut, i abans de saber com i cap on evolucionarem, ens hem de situar en aquest univers que, segons sembla, és infinit. El sistema solar es troba al disc galàctic, entre els braços d’Orió i Sagitari, però molt més a prop del primer, la qual cosa fa pensar que la formació de la nebulosa planetària que el va originar va ser deguda a la compressió de material a causa del pas del braç d’Orió. El Sol es troba a una distància de 8,5 Kpc del centre de la Via Làctia, la nostra galàxia, que juntament amb Andròmeda (aquesta més gran i sobre la qual de fet estem caient) és una de les dues galàxies gegants del grup local, el cúmul al qual pertanyem, que forma part del supercúmul local o de Virgo.

Al segle XVI Nicolau Copèrnic ja va establir que no som el centre de l’univers, sinó que orbitem al voltant del Sol. Avui dia sabem que una galàxia conté 100.000 milions d’estrelles com el Sol i que la llum, que viatja a una velocitat de 300.000 km/s, triga 100.000 anys a travessar-la! El sistema solar no és el centre de la Via Làctia i aquesta tampoc és el centre del grup local, que conté unes trenta galàxies més, i el grup local tampoc és el centre del supercúmul de Virgo, que al seu torn tampoc és el centre de l’univers. I passa el mateix amb qualsevol punt de l’univers on ens puguem col·locar. Cap punt no és el centre o, si voleu, tots els punts són el centre; sigui quin sigui el lloc de l'univers on ens col·loquem, observarem el mateix panorama. D’aquesta idea en surt el principi cosmològic que ens diu que, a gran escala, l’univers és homogeni i isòtrop. És un principi filosòfic perquè, evidentment, no ens podem col·locar sobre un planeta d’Andròmeda i dedicar-nos a observar l’univers, però té el gran avantatge que es pot tractar matemàticament. En fer-ho trobem que l’univers només pot tenir tres tipus de geometries: plana, esfèrica o hiperbòlica. Si ara resolem les equacions de camp d’Einstein tenint en compte aquestes tres geometries, arribem matemàticament a la llei de Hubble. És a dir, l’observació i la teoria arriben al mateix lloc i aquesta és una de les proves per les quals es pensa que la teoria del Big Bang és correcta. Per cert, tot sembla indicar que la geometria de l’univers és plana.

Una altre fet que reforça la teoria del Big Bang, potser la millor evidència, és el descobriment d’una radiació de fons còsmica (RFC) predita el 1948 per George Gamow, Ralph Alpher i Robert Hermann. Si fas memòria recordaràs que en el joc 6 expliquem com l’univers va esdevenir transparent i que des d'aleshores els fotons poden viatjar lliurement. Doncs bé, el 1965 Arno Penzias i Robert Wilson van descobrir un senyal homogeni procedent de tots els punts de l’espai. Aquest senyal són els fotons alliberats en aquell moment de la recombinació i els detectem a una temperatura de 3 K. Tirant enrere en el temps trobem que aquests fotons, en el moment que es van desacoblar de la matèria, tenien una temperatura de 4.000 K aproximadament, justament la que havia de tenir l’univers, més petit i dens, en el moment en què els primers electrons es començaven a frenar!

El 1989 la NASA va llançar a l’espai el satèl·lit Cosmic Background Explorer (COBE) amb l’objectiu d’estudiar les diferències en la radiació de fons, estudi que va donar com a resultat un mapa on les fluctuacions de temperatura són d'una centmil·lèsima de grau. Es creu que aquestes fluctuacions són degudes a fluctuacions quàntiques en l’univers immediatament posterior al Big Bang i que les zones de més temperatura, o sigui de més densitat, són aquelles on finalment s’haurien format les galàxies i les estrelles a causa de la pacient i constant acció de la força gravitatòria. Després del COBE s’han enviat altres satèl·lits amb objectius similars. Els darrers, el Herschel i el Planck, formen part d’un projecte molt ambiciós de l’Agència Espacial Europea (ESA) i van ser llançats a l'espai el passat 14 de maig de 2009 des de Kourou, a la Guaiana Francesa. El Herschel és el telescopi espacial més gran de la història, més que el Hubble i tot, i està destinat a l’observació de les galàxies més llunyanes. El Planck, per la seva banda, estudiarà l’univers més primitiu, la radiació fòssil just després del Big Bang.

Per situar-nos del tot en el panorama actual de l’univers conegut hem de parlar d'una cosa diferent de les estrelles, els planetes i els asteroides que observem, hem de parlar de matèria fosca i d’energia fosca.

Ja fa anys que els astrònoms han observat que les velocitats de rotació d’algunes galàxies i cúmuls galàctics són molt més grans del que correspondria a la massa visible que contenen, o sigui, que hi ha d’haver molta més massa que la de la matèria visual que veiem. La massa que no veiem l’anomenem matèria fosca i és un tipus de matèria que no emet radiació electromagnètica, no brilla! Només té efectes gravitatoris i no és detectable directament amb els telescopis.

L’energia fosca és totalment diferent de la matèria fosca, és una energia amb efectes gravitatoris negatius, que tendeix a separar la matèria i expandir l’espai. És la responsable de l’expansió accelerada de l’univers i està associada a l’energia del buit, per la qual cosa de vegades s’anomena energia del buit. De tota la densitat d’energia present a l’univers, el 73% és energia fosca, el 23% matèria fosca i només el 4% restant és matèria ordinària!

En resum: vivim en un univers pla i infinit. No som el centre de l’univers, no som, ni molt menys, l’únic sistema planetari existent, i estem fets de la matèria que menys abunda a l’univers. A més a més vivim governats pel buit. La densitat de l’energia fosca es manté constant amb el creixement de l’univers; per contra, la densitat d’energia de la matèria (la que té efecte gravitatori positiu) es fa més petita com més augmenta la grandària d’aquest, cosa que ens portarà, si res no canvia, a una expansió indefinida.

Aquesta representació artística mostra un univers completament estrellat vist des de la Terra.

Tot i no tenir cap posició privilegiada en el gran circ que és l’univers, a la Terra s’ha creat i hi ha evolucionat la vida. De moment, l’única forma de vida “intel·ligent” coneguda la trobem a la Terra. I dic l’única coneguda fins ara perquè en la immensitat d’aquest univers, amb tants sols i planetes existents, podria ser molt bé que en algun altre punt s’hagin donat les condicions adequades per a l’evolució de la vida. O sigui que no m’atreveixo a negar la possible existència de vida intel·ligent extraterrestre, però el que tampoc puc fer és confirmar que aquesta vida existeix, em prendríeu per foll! Ara que presumim de ser una espècie intel·ligent, dessintonitzeu el televisor i obtindreu informació més interessant que la de qualsevol canal que poseu, perquè l’1% de les ratlletes negres i blanques que veieu són radiació de fons còsmica!

Juga